Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

(Gabriel Ferrater, "Cambra de la tardor")

Sebbene lo faccia soltanto implicitamente, anche in questo caso, come spesso accade, la poesia si interroga sul tempo. E lo fa sotto l'impulso del ricordo, nel quale si insinua, sommessamente, il germe della malinconia. Non è nostalgia, quanto, piuttosto, quell'inquietudine che accompagna ogni presente cupo, freddo, immobile, ogni tempo autunnale inesorabilmente statico e pesante.
E a nulla serve affidarsi ai ricordi se i ricordi non ricompongono alcun puzzle, se le foglie ricoprono l'antica spensieratezza e la luce lentamente si spegne. Ma alla fine - al fondo di ogni significato e dietro ogni poesia - il pensiero desiste e l'anima, incapace, lascia al corpo il compito di scovare un tenue, ma inestinguibile, barlume.